HORITZONS SOCIALS
22 de març: el precedent immediat de la revolta de Maig del 68 pot situar-se en el Moviment 22 de Març, aquell dia de 1968 a Nanterre s'ocupa le Torre Administrativa de la Universitat i neix un dels principals elements dinamitzadors de Maig del 68; segons Lefebvre (1983:116-118), l'origen del conflicte pot situar-se en la intenció de l'administració universitària d'elaborar llistes negres on figuressin els estudiants políticament més subversius, en aquell moment a Nanterre hi havia un petit grupuscle conegut com els enragés (rabiosos) que en col·laboració amb Lefebvre posa en marxa un moviment al qual ràpidament s'unirien els situacionistes de Nanterre i molts altres: en menys de dos mesos l'aixecament estudiantil s'estén enormement fins que gràcies a una providencial intervenció de Daniel Cohn-Bendit el 13 de maig esclata en vaga general; aquest punt de vista es contradiu amb el d'Amorós (2008:117-140), qui destaca que a començament de 1968 el moviment anarquista francès reproduïa les divisions i confrontacions entre tendències evidenciades en el Congrés de Bordeux de l'any anterior, on es feia palesa la necessessitat d'una profunda renovació crítica de l'anarquisme que el permetés desprendre's de tota connotació ideològica-doctrinària, permetent així una actualització la lluita de classes: aquesta situació es reproduïa a Nanterre, una universitat recentment apareguda als suburbis perifèrics de París amb aires de certa modernitat progressista on un conjunt de grupúsculs anarquistes intentaven coordinar-se, allà la figura de Cohn-Bendit (Noir et Rouge) venia a representar un posicionament centrat entre sectors més moderats preocupats sobretot per qüestions de sindicalisme estudiantil i d'altres més radicals crítics amb la pròpia condició d'estudiant i favorables a una lluita social revolucionària, cap d'aquests però estava disposat a assumir les posicions antiestudiantils i antiuniversitarias dels enragés, marcades per la pràctica incessant de l'escàndol i el vandalisme, contràries a qualsevol recuperació per part de la universitat i en especial dels seus membres aparentment més avançats, com ara Lefebvre.
1 de maig: aquell dimecres unes poques desenes de joves anarquistes entre els quals Cohn-Bendit acudeixen amb banderes i octavetes a la tradicional manifestació sindical, el servei d'ordre de la CGT no triga en confiscar-los el material i expulsar-los de la manifestació en un dur enfrontament que en breu serviria per constatar el gir ràpid i rotund que provocaren els esdeveniments de Maig.
2 de maig: es celebra una jornada “anti-imperialista” a la Universitat de Nanterre, els estudiants s'atrinxeren davant l'amenaça d'un atac feixista i el degà ordena el tancament de la universitat, en protesta contra el tancament i les mesures disciplinàries envers vuit estudiants hi ha una crida a concentrar-se el dia següent al pati de la Sorbona.
3 de maig: entre 300 i 400 estudiants ocupen el pati de la Sorbona, sobre les 17h apareixen a petició del rector nombroses furgonetes d'antidisturbis on són carregats els estudiants, les estudiants són obligades a abandonar el recinte i juntament amb altres joves i vianants comencen a increpar la policia, els enfrontaments s'endureixen i prolonguen per unes quatre hores amb el resultant en 600 detencions, el rector comunica el tancament indefinit de la Sorbona, sindicats d'estudiants i professors criden a la vaga general indefinida a l'ensenyament superior, diverses entitats juvenils i estudiantils convoquen una manifestació pel dilluns següent a les 18'30h.
6 de maig: a les 9h del matí Daniel Cohn-Bendit i set estudiants més de Nanterre compareixen davant el consell de disciplina a la Sorbona, el judici és aplaçat, entretant milers d'estudiants es manifesten al carrer, la manifestació creix i es produeixen violents enfrontaments fins l'hora d'acudir a la gran manifestació de les 18'30h, des d'allà uns deu mil manifestants marxen sense banderes de cap organització vers la Sorbona, el trajecte és interromput per la policia i els enfrontaments es prolonguen fins passada la 1h de la matinada amb el resultat d'uns 800 ferits i 400 detinguts, la vaga general ha estat massivament secundada a universitats arreu de França i ara el moviment es propaga als instituts i als barris.
7 de maig: a la tarda una manifestació d'entre trenta i cinquanta mil persones marxa durant gairebé sis hores pels Camps Elisis i altres grans avingudes de París.
8 de maig: míting intersindical, petita manifestació de la UNEF amb SNES-sup i negociacions per retornar a la normalitat, es pacta la fi del moviment de Maig i el sacrifici dels detinguts estrangers però el moviment 22M es nega a acceptar-ho i convoca una gran manifestació pel divendres a les 18'30h.
9 de maig: gran sentada al Barri Llatí, debats al Boulevard Saint Michel i als voltants de la Sorbona, a la nit un míting convocat per la JCR s'obre a tot el moviment i serveix per estendre la convocatòria de l'endemà, que finalment també subscriuen la UNEF i l'SNES-sup.
10 de maig: una manifestació d'unes trenta mil persones recorre els voltants de la Sorbona i ocupa el Barri Llatí esperant que les autoritats cedeixin, s'aixequen barricades i es prepara la confrontació, l'assalt de la policia es produeix cap a les dues de la matinada i es prolonga més de tres hores, el balanç és d'uns 400 ferits i 500 detinguts.
11 de maig: el Barri Llatí es lleva arrasat, el conjunt dels sindicats convoquen pel dilluns 13 de maig una vaga general i una gran manifestació, a la nit el ministre Georges Pompidou compareix a televisió per anunciar la reobertura de la Sorbona i l'acceptació dels tres punts exigits pels estudiants: alliberament de tots els estudiants detinguts, sortida de la policia de tots els recintes universitaris, i reobertura de totes les facultats.
12 de maig: llarga assemblea del moviment 22M per preparar l'estratègia per l'endemà, a la tarda un grup d'estudiants ocupa la facultat de Censier per dur a terme una assemblea general permanent i oberta sota els mateixos principis d'autoorganització i democràcia directa.
13 de maig: la gran manifestació d'entre cinc-centes i vuit-centes mil persones desborda els sindicats, a la nit s'ocupa la Sorbona i s'organitzen diversos Comitès, malgrat el seguiment de la vaga general no ha estat massiu, mica en mica la revolta s'estén al moviment obrer i el conjunt de la societat.
14 de maig: la Sorbona viu una intensa activitats i agitació, arriba la noticia que prop de Nantes la fàbrica de Sud Aviation d'uns dos mil treballadors ha estat ocupada i el director segrestat pels treballadors.
15 de maig: s'ocupa la facultat de belles arts i comença la producció dels cèlebres cartells de serigrafia, també s'ocupen el teatre Odeon i la fàbrica de Renault a Cleon, prop de Rouen, els treballadors han segrestat el director i alguns es desplacen en delegacions vers altres fàbriques de Renault, el conflicte ha canviat de dimensions i es generalitza la sensació de viure una revolució.
16 de maig: la vaga s'estén als transports, una gran manifestació surt dels estudis de ràdio i televisió ORTF en protesta contra la política informativa, s'ocupen les fàbriques de Renault-Flins i Renault-Billancourt.
17 de maig: una marxa estudiantil es dirigeix a Renault-Billancourt, allà la CGT posa obstacles perquè estudiants i treballadors no dialoguin ni confraternitzin, a la nit es compatibilitza prop de mig milió de treballadors en vaga, l'endemà seran dos milions.
18 de maig: França està pràcticament paralitzada, els estudiants s'organitzen per ajudar els vaguistes, s'estableixen poders i circuits paral·lels.
19 de maig: primera assemblea general de Comitès d'Acció amb uns cent cinquanta comitès i uns dos cents delegats, a la nit De Gaulle fa una cèlebre declaració a favor de la reforma però contra la ‘Chienlit’ (confusió, caos, desordre, anarquia...)
20 de maig: vaga general d'uns sis milions de treballadors, delegacions d'estudiants parisencs es desplacen per França per informar i agitar, l'objectiu és transformar les vagues passives en actives i retornar als treballadors la gestió de la vaga per sobre qualsevol burocràcia sindical.
21 de maig: es constata l'escassedat d'alguns productes, hi ha cues a les benzineres i a París no es recullen les escombraries.
22 de maig: la moció de censura presentada al Parlament per l'esquerra és rebutjada, es tanquen les benzineres, s'anuncia l'amnistia pels manifestants detinguts, però també s'anuncia la prohibició de retornar a França per Cohn-Bendit, qui ha acudit a Alemanya a un acte de protesta, una gran manifestació espontània recorre els carrers de París.
23 de maig: es prohibeix a les emissores de ràdio transmetre en directe les manifestacions.
24 de maig: una manifestació en suport a Cohn-Bendit aplega unes cinquanta mil persones, la manifestació parteix de diferents punts per confluir a la Gare de Lyon, on la policia barra el pas i comencen durs enfrontaments, s'intenta assaltar una armeria, s'incendia la Borsa, s'assalten algunes comissaries i s'aixequen barricades al Barri Llatí, la refrega es prolonga tota la nit amb el resultat d'uns 800 detinguts i centenars de ferits, a Lyon un policia mor, les ràdios no informen en directe i el discurs de De Gaulle anuncia la convocatòria d'un referèndum.
25 de maig: la ORTF es posa finalment en vaga i comencen les negociacions entre les centrals sindicals i el govern sota la presidència de Pompidou, d'altra banda es crea el “Comité de Liaison Étudiants Ouvriers Paysans” per mirar de posar en marxa un circuit d'abastiment directe entre camperols i vaguistes.
26 de maig: hi ha un míting a la Citée Universitaire on el Moviemnt 22 de Març critica la UNEF.
27 de maig: al matí es signen els acords de Grenelle, a la tarda es fa el míting de Charlety al qual assisteixen unes cinquanta mil persones.
28 de maig: dimiteix el ministre d'educació Alain Peyrefitte, Cohn-Bendit qui ha tornat clandestinament d'Alemanya reapareix al gran amfiteatre de la Sorbona al vespre i dóna una conferència de premsa a mitjanit, convocant-ne una altra per l'endemà.
29 de maig: Cohn-Bendit no es presenta a la conferència de premsa, a la qual acudeixen altres membres del 22M en un intent de contrarestar el lideratge mediàtic, De Gaulle resta desaparegut fins que resorgeix a la seva residència de Colombey a mitja tarda, la CGT convoca un gran manifestació a la qual assisteixen centenars de milers de treballadors.
30 de maig: De Gaule fa un discurs en què convoca eleccions i dissol l'Assemblea Nacional, als Camps Elisis s'apleguen prop d'un milió de persones per donar suport al General.
31 de maig: aquell divendres es torna a distribuir benzina per tal que la gent marxi massivament de cap de setmana.
1 de juny: la UNEF convoca una manifestació en resposta a De Gaulle, hi acudeixen unes trenta mil persones que travessen el Barri Llatí.
2 de juny: assemblea general dels Comitès d'Acció a la Sorbona, les diferències entre tendències s'aguditzen, els dies següents s'acaben moltes vagues i s'estén el retorn al treball.
6 de juny: Renault-Flins es lleva sota ocupació policial, l'endemà durs enfrontaments entre policia i treballadors, les topades es multipliquen per tota la zona.
8 i 9 de juny: membres del 22M i altres es desplacen en cotxe a Flins per parlar amb els treballadors i preparar la resistència, alguns son detinguts en el trajecte.
10 de juny: aquell dilluns de matinada un centenar de militants es concentren prop de Flins, allà els ‘gardes mobiles’ els fan pujar a autocars per dur-los a una esplanada, identificar-los i detenir els estrangers.
11 de juny: violents enfrontaments a París, dos treballadors de Peugeot moren a Montbelliard.
12 de juny: es dissolen onze organitzacions d'esquerres, entre les quals el Moviment 22 de Març i la JCR.
13 de juny: el Comitè d'Ocupació de la Sorbona fa fora els “Katangais”, joves violents dels suburbis qui abandonen el recinte l'endemà de matinada.
14 de juny: la policia evacua l'Odeon.
15 de juny: unes cinc mil persones acudeixen a l'enterrament de Gilles Tautin, jove estudiant mort el 10 de juny als enfrontaments de Flins.
16 de juny: la policia “neteja” la Sorbona i esborra les inscripcions.
23 de juny: primera volta de les eleccions legislatives.
27 de juny: la policia desallotja Belles Arts.
30 de juny: segona volta de les eleccions, ampla majoria del gaullista UDR.
12 de juliol: finalitza la vaga de la ORTF.
NOTA: Aquest apartat es basa gairebé exclusivament en la cronologia d’Ibañez (2008), se’n poden trobar altres per exemple a www.mai-68.fr.
