AUTORS

José María Nunes és a finals del seixanta un dels pioners de l'Escola de Barcelona (Gubern, Portabella, Aranda, Suárez, Jordá, etc.), roman sempre fidel a les seves conviccions anarquistes cinematogràfiques, malgrat la constant exposició a la incomrensió i el rebuig, signa títols com Noche de vino tinto (1966) i Biotaxia (1967), just abans de rodar Sexperiencias (1968), sense guió ni cartró de rodatge, sense haver passat censura prèvia, prohibida un cop acabada (Nunes, 1993).


William Klein prové bàsicament de la fotografia i el grafisme quan el 1966 arriba al cine amb un document-ficció calurós i sofisticat sobre el món de la moda titulat Who are you, Polly Maggoo? (1966), a partir del qual deriva vers un cine més pròpiament militant amb el muntatge de les manifestacions als Estats Units de Loin du Vietnam (1967), i l'enregistrament dels esdeveniments de Maig 68 a petició dels Estats Generals, quelcom que desencadena en el film Mister Freedom (1968), al qual segueixen Muhammad Ali: The Greatest (1969), Eldridge Cleaver, Black Panther (1970), Festival Panafricain d'Alger (1971), Le Couple Témoin (1977), i Mai 68 par lui-même (Grands Soirs, Petits Matins) (1978), muntatge de les imatges enregistrades deu anys abans, que serveix per tancar la incursió de Klein al medi cinematogràfic (Sadoul, 1984).


ORTF, Office de Radiodiffusion Télévision Française, és juntament amb les Actualités françaises, premsa filmada difosa a les sales de cine fins el 1969, la responsable de retransmetre allò que esdevé al carrer, cada cop en menor mesura i de manera més oficialista conforme passen els dies, ja que a banda dels impediments tècnics per enregistrar en color i amb so directe, progressivament s'acumulen les dificultats arran de la censura, el setge policial, les vagues, el vet al directe, la limitació dels butlletins informatius, els relleus al Ministeri d'Informació, l'ocupació militar de la quasi totalitat de les emissores, la substitució forçosa dels vaguistes, els acomiadaments, la supressió de programes d'actualitat com Zoom, Caméra III, Tel quel, o Séance tenante (Gonnard, 2008).


Jean-Luc Godard viu el 68 com un dels períodes més prolífics de la seva carrera, reconegut de fa temps com a figura clau de la Nouvelle Vague, encarna el gir radical vers l'esquerra de l'intel·lectualitat francesa a finals dels 60, contribuint a acabar amb la divisió entre cine art i cine militant, participant activament en la interrupció de Festival de Cannes, nodrint-se del sediment creat amb Week-end (1967) i La Chinoise (1967), títols directament associats als moviments contestataris de Maig 68, per emprendre el rodatge de One plus one (1968) i Le Gai Savoir (1968), al temps que col·labora en diversos projectes col·lectius com SLON o els Cinétracts, i molt en especial amb el Grup Dziga Vertov, creat conjuntament amb Jean-Pierre Gorin i que donarà lloc a Un film comme les autres (1968), British sounds (1969), Pravda (1969), Vent d'est (1969), Luttes en Italia (1970), Vladimir et Rosa (1970), 1PM (ONE PARALLEL MOVIE) (1968), i Ici et ailleurs (1974), fins la seva dissolució a començament de 1973, fet que deixa Tout va bien (Godard i Gorin, 1973) com el film que tanca l'etapa de militància en la filmografia de Godard (Keller, 2003).


SLON, Societe pour le Lancement des Oeuvres Nouvelles, va ser un estudi de producció de caire cooperativista sorgit amb Loin du Vietnam (SLON, 1967), experiència que té com a impulsor i figura aglutinadora Chris Marker (responsable de la pre- i post- producció del film, amb funcions productor i editor), i que consta de diversos episodis dirigits per figures com Jean-Luc Godard, Alain Resnais, William Klein, Joris Ivens, Agnes Varda, Claude Lelouch, Ruy Guerra... després de Maig del 68 Marker decideix tornar a impulsar SLON, que roman molt activa amb films remarcables com La Sixième Face du Pentagone (Marker i Reichenbach, 1968), sobre la marxa pacifista a Washington, La Bataille des dix millions (Marker i Mayoux, 1970), sobre la crisi del sucre a Cuba, i Le Train en marche (Marker, 1971), que combina imatges d'arxiu dels trens d'agitació i propaganda soviètics dels anys vint amb una entrevista de 1971 a París amb el principal autor d'aquests films Alexander Medvedkin... amb el temps SLON esdevindria un dels col·lectius cinematogràfics més importants del cinema francès de tots els temps i una peça clau en la transformació radical de l'activitat sociopolítico-cinematogràfica (Van Wert, 1979).


Chris Marker viu l'experiència amb Loin du Vietnam (VVAA, 1967) com l'inici d'una etapa de creació en col·laboració amb un o més directors, d'aquest període sorgeixen entre altres La Sixième face du pentagone (Marker i Reichenbach, 1968) i À bientôt, j'espère (Marker i Marret, 1968), a partir de la qual sorgeix el Grup Medvedkin que dóna lloc a títols com La Charnière (1968), Classe de lutte (1968), Nouvelle Société 5-7 (1969), Rhodia 4x8 (1969), Sochaux, 11 juin 68 (1970), Lettre à mon ami Pol Cèbe (1970), temps després Le Fond de l'air est rouge (Marker, 1977), revisada passats setze anys de la seva primera aparició (1993) i també titulada A Grin Without a Cat, muntada amb imatges d'arxiu de diferents càmeres i reporters, no apareix signada per Marker malgrat en el muntatge preval clarament el seu estil a l'hora d'abordar l'auge i caiguda de la nova esquerra entre els seixanta i els noranta, amb uns crèdits al final del film on es diu 'Els veritables autors d'aquesta pel·lícula, encara que no se'ls ha consultat sobre l'ús fet aquí dels seus documents, són els innumerables càmeres, enginyers de so, testimonis i militants, el treball dels quals s'oposa sense pausa al del Poder, i que no s'esborraran de la nostra memòria' (Christley, 2002).


Cinétracts són petites peces de contrainformació al voltant dels tres minuts, rodades amb 16mm blanc i negre, no signades, realitzades i distribuïdes en el marc dels enfrontaments de Maig del 68 i sota una política de clandestinitat per una sèrie de directors amateurs i professionals (Godard, Marker, Resnais...) que busquen un equivalent cinematogràfic dels cartells i pintades, val a dir que encara el 27 d'octubre de 2006 Danielle Huillet i Jean-Marie Straub signen una petita peça titulada 'Cinétract' en homenatge a dos adolescents morts en una subestació elèctrica als afores de París quan els perseguia la policia, fet que origina els aixecaments als 'banlieues' de finals de 2006.


Guy Debord és probablement el membre més actiu de la Internacional Situacionista (1957-1972), grup àmpliament reconegut el 68 arran de l’escàndol lligat a l’aparició del panflet De la misère en milieu étudiant sous ses aspects économique, politique, psicologique, sexuel et notamment intelectuel et de quelques moyens pour rémedier (1966), com per la publicació de Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations (Vaneigem, 1967) i La Société du spectacle (Debord, 1968), a banda dels escrits i revistes, de l’acció en els Consells per les Ocupacions i dels combats a les barricades, Debord ve de signar un llargmetratge de to lletrista que duu per títol Hurlements en faveur de Sade (Debord, 1952) i dos curtmetratges amb pantejaments situacionistes titulats Sur le passage de quelques personnes à travers une assez courte unité de temps (Debord, 1959) i Critique de la séparation (Debord, 1961).


Robert Bresson eludeix tot protagonisme en els esdeveniments de Maig del 68, llevat potser del fet d’ésser anomenat el 14 de juny President d’Honor de la Société des Réalisateurs de Films sorgida del Group 68 i els Etats Géneraux du Cinéma, després d’un llarg període de silenci trencat amb Au hasard Balthazar (1966) i Mouchette (1967), roda pocs mesos després dels esdeveniments de Maig del 68 Une femme douce (1968), tant en aquest darrer film com en la resta que el seguiran s’entreveu vívidament la petjada d’aquest breu però intens període, Quatre Nuits d'un rêveur (1972), Lancelot du Lac (1974), Le diable probablement (1977) i L’Argent (1983) són en certa manera l’estela d’un temps que sens dubte ha marcat profundament l'escriptura amb imatges i sons de Bresson (Frodon, 2007).


Louis Malle és un cineasta consagrat de la Nouvelle Vague gràcies a títols com Zazie dans le métro (1960), on compta amb William Klein com a assessor artístic, després de treballar amb diversos intèrprets de renom opta per desviar-se temporalment de la ficció amb obres com le Voleur (1966), William Wilson (1967), i Calcutta (1968), de retorn a la ficció amb le Souffle au coeur (1971) i Lacombe Lucien (1974), troba encara espai per elaborar Humain, trop humain (1974), un film quasi documental sobre el treball en cadena a Citröen Rennes i el Saló de l'Automòbil de l'any 1972, una reflexió agonitzant sobre les societats industrials i de consum on deixa constància del pes en la consciència de Maig 68, episodi al què dedica l'any 1990 Milou en mai (Antony, 1995).


Philippe Garrel estrena l’any 2005 Les Amants réguliers, un film en blanc i negre al voltant de tres hores, fet sense estrelles i amb un pressupost ínfim tot aprofitant alguns recursos del rodatge de Dreamers (Bertolucci), en aquest film es refan alguns plans d’un curtmetratge de tres minuts realitzat per Garrel i altres l’any 68 que actualment roman desaparegut, el nou títol versa sobre una generació marcada pels esdeveniments de Maig del 68, el seu desencant gradual i la recerca de refugis en el retorn a l’art o les drogues per mantenir el contacte amb un món de somnis romàntics històricament superat però encara viu en els paradisos íntims (Garrel, 2005).