...I CINEMATOGRÀFICS

9 de febrer: el precedent immediat de l'esclat de la revolta de Maig s'origina en l'àmbit cinematogràfic el dia en què es fa pública la decisió de rellevar dels seus càrrecs Henri Langlois i altres membres de l'equip directiu i la presidència de la Cinémathèque Française, Langlois (1914-1977) és juntament amb G. Franju cofundador de la Cinémathèque Française, també n'és l'ànima i el cos, un drac que vetlla pels tresors cinematogràfics segons el defineix Cocteau, salvador de desenes de milers de films francesos i estrangers, com també de guions, llibres, revistes, manuscrits, vestuaris... el seu projecte concep la Cinemathèque com un museu proveït d'una sala de projeccions on poder iniciar les masses i simultàniament satisfer el centenar de persones que s'interessen apassionadament pel patrimoni cinematogràfic, també la concep com una biblioteca que disposi de còpies en 16 mm de tots els films pel visionat (Sadoul, 1984:163); amb ‘l’afer Langlois’ l'estat ha volgut ‘profanar un santuari’ per assegurar-se les condicions de gestió de l'ens, apartant del càrrec el seu màxim responsable davant la seva negativa de comunicar per avançat de quins films es faran tiratges o quins seran transposats a suports de seguretat’, després de setmanes de mobilitzacions i negociacions l'abril s'arriba a una solució de compromís que manté l'ens com una associació independent però alhora contempla la creació d'uns “Arxius del Film”, que a partir de llavors i sota supervisió estatal assumiran les tasques de conservació de films (Leglise, 1977:26-27); les mesures repressives empreses amb “l'afer Langlois” s'han girat en contra del propi Estat, en una seqüència equiparable a la que es donaria poc després entorn el Moviment 22 de Març i la carismàtica figura de Daniel Cohn Bendit, en l'àmbit estudiantil però les conseqüències son molt més àmplies i virulentes, en un esclat que amb la gran manifestació del 13 de maig s'estén al moviment obrer per acabar donant peu al cèlebre esdeveniment històric que hom coneix.

17 de maig: ja en plena revolta s'inaguren el primers Estats Generals del Cinema Francès, es convoca una vaga dels treballadors del film que comporta la interrupció del rodatge d'un film d'Oury, i s'envia una moció al Festival de Cannes que el dia següent es tradueix en una crida, per part dels membres del jurat encapçalats per Truffaut i Godard, que insta els cineastes i crítics a suspendre el Festival (De Baecque, 2008:250-254).

18 de maig: es força la suspensió del Festival de Cannes mitjançant l'ocupació de la Sala Gran i la interrupció de les projeccions.

19 de maig: el sindicat de tècnics, els realitzadors de la ORTF, i els estudiants de l'Idhec i Vaugirard, convoquen una vaga indefinida amb ocupació de llocs de treball, els Estats Generals demostren la seva solidaritat amb la creació de grups de militants per estendre la vaga a les sales de projecció i d'una Comissió de Derogació per autoritzar el rodatge de films relacionats amb els moviments d'estudiants i treballadors o bé de protesta contra la guerra del Vietnam.

21 de maig: els Estats Generals decideixen abolir les ‘estructures reaccionàries’ del CNC (Centre national de la cinématographie), una decisió que no té conseqüències reals tot i que enceta un procés de reflexió per elaborar un nou règim del cinema; durant els quinze dies següents més de mil cinc-cents professionals i estudiants es retroben per discutir en diferents comissions els diversos projectes de renovació del cinema francès.

26 i 28 de maig: es duen a terme les dues primeres assemblees generals, on es presenten 19 projectes dels quals 4 són aprovats: el primer d'aquests projectes es titula ‘La línia general’ i tracta el problema del finançament i del tractament del cinema com una mercaderia destinada a l'obtenció de beneficis, la proposta consisteix en crear una economia autogestionada en base a sis unitats de producció sustentades per una xarxa pública de sales, on els salaris es reparteixin igualitàriament entre tots els professionals de la cadena, i que funcioni sota la supervisió dels Estats Generals, òrgan de representació directa ja que tot professional hi té accés; entre els altres tres projectes aprovats, un de caràcter tècnic impulsat per sindicats de tècnics de la CGT, i dues variacions del projecte ‘Línia General’, una de caràcter descentralitzat ‘titista’ i l'altra de caire anarco-sindicalista.

5 de juny: tercera assemblea general consagrada a la lectura, crítica i aprovació d'un text de síntesi, ràpidament l'acord entre les diferents tendències es revela impossible, per compensar això finalment s'aprova una curta ‘Moció Final’ en sis punts que en poques setmanes quedaria definitivament enterrada (De Baecque, 2008:250-254).

7 de juny: el diari Le Monde publica els sis punts de la moció de la ‘Moció Final’: destrucció dels monopolis, autogestió, creació de grups de producció autogestionats, abolició de la censura, integració de l'ensenyament audiovisual dins l'ensenyament general, unió total de la televisió i el cinema (Leglise, 1977:28).

14 de juny: durant l'any 1968 si hi ha una tònica constant en tota l'agitació que sacseja el terreny cinematogràfic, des de l'afer Langlois de la Cinemateca Francesa a la clausura del Festival de Cannes, passant pels debats dels Etats Géneraux du Cinéma, aquesta és sens dubte la participació activa i determinant dels nous realitzadors: aquests nous realitzadors, reunits al sí del Group 68 durant la revolta, donen pas el 14 de juny a la Société des Réalisateurs de Films (SRF), un ens que es proposa ‘agrupar els realitzadors de cinema amb l'objectiu de defensar les llibertats artístiques, morals, professionals i econòmiques, de la creació i participar a l'elaboració de noves estructures del cinema francès’; en certa manera, la SRF neix en un context de militantisme ideològic, d'una tendència a la politització de tots els aspectes de la vida quotidiana i el cinema, que amb el temps es desplaçaria del ‘tot és política’ a una necessitat reinventar la política (Badiou, 1998:28-29); la SRF és per una banda producte immediat del declivi d'un període de gran efervescència revolucionària i profundes convulsions en els camps cinematogràfic i social, les seves proclames van perdent progressivament força en quant a contestació radical envers la submissió del cinema als poders mercantils i estatals heretats dels Estats Generals, en certa manera la seva trajectòria es pot llegir com una llarga agonia provocada pels potencials inassolits del Maig del 68; d’altra banda, la SRF duu a terme al llarg de dècades una important i constant tasca a l'hora de vetllar per transformar a fons les estructures del cinema francès, multiplicar les societats de realitzadors a diferents països, i promoure arreu el cinema d'autor, amb espais específics on aquest tingui cabuda i reconeixement, com ara la Quinzaine de Réalizateurs del Festival de Cannes, sorgida tot just un any després de la prematura clausura del Festival arran dels esdeveniments de Maig del 68; com sigui, cal destacar el fet que aquest conglomerat de realitzadors contestataris agrupats dins la SRF escullin com a President d'Honor des de la fundació de l’ens el mes de juny de 1968 i fins els darrers dies de vida d'aquest a Robert Bresson.




NOTA: La font principal d'aquest apartat ha estat el volum cinéma 68 de Cahiers du Cinéma, elaborat amb textos i entrevistes reunits per Antoine de Baecque, Stéphane Bouquet i Emmanuel Burdeau, reedició d’un número especial de la revista Cahiers du Cinéma de l’any 1998; com en l’apartat anterior, val a dir que aquest és només un entre tants possibles documents de referència sobre Maig del 68 i cinema apareguts amb motiu del 40 aniversari, a més també es pot trobar cronologies d'aquesta mena en els diferents números de Cahiers du Cinéma de 1968.